Les bones comunitats online principalment moren perquè refusen defendres a si mateixes.

En algun lloc de la immensitat d’internet, està passant ara mateix. El que una vegada va ser un jardí ben cuidat de discusions inteligents, on gent culta i interessant venia, atreta per la gran qualitat de les converses que hi havia. Però en aquest jardí ve un ximple, i el nivell de les discusions baixa una mica—o més que una mica, si el ximple és molt prolífic escrivint missatges. (És pitjor si el ximple és prou elocuent que els habitants habituals del jardí se senten obligats a respondre, i corregir la mala interpretació—en aquell moment el ximple domina les conversacions.)

Llavors el jardí queda contaminat, i és menys divertit jugar-hi; els antics habitants, que hi han invertit, es quedaran, però tenen menys probabilitats d’atraure sang nova. O si hi ha nous membres, la qualitat serà més baixa.

Llavors un altre ximple s’unneix, i els dos ximples comencen a parlar entre ells, en aquest punt alguns dels antics membres, aquells amb els més alts estàndards i millors oportunitats en una altra banda, marxen…

Tot i que era molt jove, sóc prou gran per recordar l’oblidada USENET. A diferència del primer Internet que va morir ja fa molt temps a l’Etern Setembre [1], a dia d’avui sempre hi ha alguna forma d’esborrar contingut no desitjat. Això ho podem agraïr a l’spam—tant atroç que ningú el defensa, tant prolífic que ningú el pot ignorar, hi ha d’haver un banhammer [2] en algun lloc.

Quan els ximples comencen la seva invasió, algunes comunitats pensen de si mateixes que són masa bones per utilitzar el banhammer per—Oh!—censurar.

Després de tot—qualsevol persona amb una educació acadèmica sap que la censura és un pecat molt greu… en els seus jardins emmurallats on costa milers i milers de dolars entrar, i els estudiants temen el rang dels professors, i Déu ens lliure de que els treballadors de la neteja puguin dir res enmig d’un col·loqui.

És fàcil ser ingenu sobre els mals de la censura quan vius en un jardí curosament cuidat. Igual com és fàcil ser ingenu sobre la virtut universal del pacifisme incondicionalment no violent, quan el país té soldats armats a les fronteres, i a la ciutat hi ha policia. No costa res ser honrat, sempre i quan la policia segueixi a la seva feina.

El que passa a les comunitats online, però, és que no es pot confiar en que la policia t’ignori i es quedi la feina. És així que la comunitat paga el preu de la seva virtuositat.

Al principi, mentres la comunitat prospera, la censura sembla una imposició terrible i innecessaria. Les coses encara van bé. És només un ximple, i si no podem soportar un sol ximple, bé, llavors no debem ser gaire tolerants. Potser el ximple desistirà i marxarà, sense cap necessitat de censurar. I si tota la comunitat esdevé menys divertida de formar-n’hi part… el mer gaudi no sembla suficient justificació per (oh!) censurar, és com el fet de que et desagradi l’aparença d’algú sigui raó suficient per pegar-lo.

(Unir-se a una comunitat és un procés completament voluntari, i si els possibles nous membres no els agrada les vostres pintes, en primer lloc ja no s’hi uniran.)

I després de tot—qui serà el censor? Qui pot ser confiat amb tal poder?

Probablement, en un jardí ben cuidat, força gent. Però si el jardí està una mica dividit entre si—si hi ha faccions—si hi ha gent que es passa per la comunitat tot i no confiar massa amb el moderador o qui potencialment esgrimeixi el banhammer—

(per aquestes polítiques internes sovint sembla un tema de lluny molt més important que una mera invasió de barbars.)

—intentar defendre la comunitat s’acostuma a interpretar com un cop d’estat. Qui és aquest que mereix ser nombrat com a judge i botxí? Pensen que el fet que el servidor els pertanyi vol dir que la gent també els pernany? Els pertany la nostra comunitat? Pensen que el control sobre el codi font els torna un Déu?

He de confessar que, per un moment, no vaig entendre perquè les comunitats tenien tal problema en defendres a si mateixes—pensava que era per pura ingenuitat. No se’m va acudir que era per un instint igualitari per evitar que els caps tinguin massa poder. “Ningú de nosaltres és més gran que cap altre, tots nosaltres som homes i podem lluitar; Vaig a agafar les meves fletxes”, era la dita d’una tribu caçadora-recol·lectora el nom de la qual he oblidat. (Perquè entre els humans, a diferpencia dels ximpanzés, les armes són una forma d’equilibrar—el cap de la tribu sembla ser una invenció de l’agricultura, quan la gent ja no podia marxar.)

Potser és perquè vaig creixer a Internet en llocs on sempre hi havia un sysop [3], i llavors vaig donar per fet que qui gestionava el servidor tenia certes responsabilitats. Potser vaig entendre de forma instintiva que l’oposat de censurar no és el món acadèmic sinó 4chan (el qual probablement té un mecanisme per prevenir l’spam). Potser vaig creixer en un espai obert i ampli on la llibertat que importava era la llibertat de triar un jardí ben cuidat que t’agradés i en el que agradessis, com si realment poguessis triar un país amb lleis bones. Potser perquè vaig donar per fet que si no t’agrada l’arximag, el que cal fer és marxar (això em va passar una vegada, i de fet el que vaig fer va ser marxar).

I potser perquè jo, jo mateix, sovint he estat qui ha administrat el servidor. Però sóc coherent, normalment sent el primer en línia a donar suport als moderadors—fins i tot quan tenim opinions oposades sobre la política interna. Se què passa quan una comunitat online comença a qüestionar-se els seus moderadors. Qualsevol enemic polític que tinc en una llista de correu que és prou popular per ser perillós probablement no és algú que abusaria del poder de censura, i quan es posen el barret de moderadors, jo els hi donc suport—ells necesiten un impuls no que se’ls refreni. La gent que ha estat educada en el món acadèmic, senzillament no es donen compte quan forts són els murs d’exclusió que mantenen els trolls fora dels seus estimats jardins de “lliure expressió”.

La comunitat que es qüestioni els seus moderadors, aquesta realment té moderadors abusius, probablement no valgui la pena. Però això està més acusat que el que he pogut veure.

En qualsevol cas, no es va fer la llum sobre els instints igualitaris (instints per prevenir als líders d’exercir el poder) que maten comunitats online fins fa poc. Mentres llegia un comentari a Less Wrong, de fet, no recordo quin.

Però he vist que succeia—una vegada i una altra, on jo he estat alenant els moderadors, donant-los suport independentment de que em caiguessin bé o no, i els moderadors sense fer gaire cosa per prevenir la lenta decadència. Sent massa humils, dubtant de si mateixos en major grau del que jo hauria dubtat d’ells. Era un lloc sovintejat per racionalistes, i el tercer pecat dels racionalistes és la inseguretat.

Sobre Internet: qualsevol hi pot entrar. I qualsevol en pot sortir. I una comunitat online ha de ser divertida per seguir viva. Esperant com a últim recurs d’absoluta innegable flagrant atrocitat—esperant igual com un oficial de policia esperaria per obrir foc—satisfent la teva consciència i les virtuts que has aprés a la fortalesa emmurallada, esperant fins que tens la certesa que tens la raó, i temer mirades que no s’ho qüestionin— s’espera fins quan ja és massa tard.

He vist comunitats racionals morir perquè confiaven massa poc en els seus moderadors.

Però aquest, en realitat, no era un sistema de karma.

Aquí has de confiar en tu mateix.

Hi ha una cita concreta que sembla adequada per això: “No creguis en tu mateix! Creu que jo crec en tu!”

Perquè jo de veritat que, sincerament, penso que si vols votar negativament un comentari que sembla de baixa qualitat… i tot i així vacil·les, preguntante si pot ser que estiguis votant en negatiu només perquè estas en contra de les conclusions o no t’agrada l’autor… et poses nerviós de que algú que et veiés et pogués acusar de groupthink [4] o echo-chamber-ism [5] o (oh!) censura… llavors nou de cada deu cops, aposto que, nou de cada deu vegades com a mínim, és un comentari de baixa qualitat.

Tu tens la possibilitat del vot negatiu. Use it or USENET.

trobat via lesswrong